La màgia de viatjar...

Essaouira, primera parada d'un possible llarg cami. Encara un projecte molt verd pero a les mans de dos joves d'inesgotable ambicio. Les ganes de viatjar i de conèixer mon sempre amb les millors intencions han fet néixer aquesta idea d'intentar plasmar totes aquelles experiències i cultures que enriqueixen els infinits racons del planeta en format audiovisual. Des de la nostra jove visio volem mostrar al mon les riqueses mes ben amagades d'arreu del panorama global. Unint diverses cultures i tradicions sense fronteres tangibles. Persones, paisatges, musica, art... Amb el suport d'una camera i un equip de joves intenterem endinsar-nos a qualsevol desti per fer de cada viatge un experiència contrastada i enriquidora per a tothom. La nostra principal intencio es contagiar de la màgia de viatjar a tots aquells que com nosaltres creguin en el seu poder.

5 dies i moltes històries per explicar...

Dimarts d'aquesta mateixa setmana vaig despedir al Sergio "il Gladiadore" a l'estacio de Termini, ocasio que vaig aprofitar també per veure després de molts dies a l'Anna, doncs casualment tornàven en el mateix vol a les 20.00h fins a Girona.

Tot comença la setmana abans d'emprendre aquesta pròpia aventura, una de les primeres trucades que rebo fent referencia a la meva marxa és d'en Sergio "Larsson" (aixi és com el tinc enregistrat a l'aparell mòvil pel seu fanatisme vers a tal gran esportista), responc la trucada i en un to efosiu sento: Què és això de que te'n vas a Itàlia i encara no sé res jo?

Després d'explicar-li una mica per sobre el motiu de la decisio presa i comentar altres diversos temes em promet una visita segura a la capital Italiana. I com tot home de paraula, aixi com també un gran VIVIDOR amb poques responsabilitats fora de temporada es va plantar aqui el passat divendres 19 d'octubre, amb una petita maleta de viatger de 5 dies, una motxilla de cicilista i lluint unes grans ulleres de sol blanques de moda italiana.

El primer de tot, acomodar-se a la meva àntiga casa romana, quatre fotos amb ulls d'artista i cap al carrer a viure Roma amb la màxima intensitat. Primera parada: Colisseo. Quina gran imatge, no hi ha res tan impactant visualment com portar poques hores en una gran ciutat estrangera i sortir del subterrani plegat d'olors, gent de tota mena...per topar-te amb l'immens Colisseo. Com si tota la seva història i significat quedés impregnada a la sang.

Primer impacte a la sortida de la parada del metro de Colisseo.

Justament el dia seguent, dissabte, arribava la meva familia al complert per portar-me quatre detalls que havia oblidat i a veure el gran derbi romà en quant a llenguatge hockeistic es refereix; Lazio vs Roma, l'equip on hi juga també l'Albert Massaguer i altres dos espanyols que ja coneixia, l'Andoni i el Felipe. Un partit dificil i travat a la vegada que intens com qualsevol altre derbi esportiu. Aquell dia la sort ens va donar l'esquena i segurament vam perdre el partit potser no injustament pero si més no, si que per una diferència de tres gols que no mereixiem, ni molt menys.

Amb les meves nenes un cop finalitzat el partit.

Aquesta mateix nit, vem celebrar un sopar amb els altres jugadors de l'equip al pati de casa meva com ja va sent tradicio després del gran derbi, segons el que m'han explicat. En Luca, un dels joves de l'equip i aprenent de cuiner ens va deleitar amb una deliciosa pasta a la carbonara. Més tard i amb alguna que altra cervesa ja ingerida vam anar a veure al Giulianio mentre treballava al Centre Social Circolo degli artisti, es tracta d'una mena de discoteca oberta a tot el public amb molt bona musica i gent de tot tipus. Prefereixo no comentar on vam acabar aquella nit millor, oi Sergio i Polin?

Polin, Sergio i un servidor al Circolo degli artisti

L'endemà tocava llevar-nos una mica més tard per recuperar forces per la tarda. La fontana di Trevi, Piazza Navona, Piazza Venezzia, Campo di fiori, Piazza Spagna...ens esperaven! La ruta la vam iniciar amb l'Albert i més tard també s'hi va afegir el Polin per acabar prenent un Capuccino en un Pub Irlandés mentre veiem l'èxit inesperat de l'escuderia Ferrari en F1. Soc molt poc seguidor d'aquest esport però mai he suportat el caràcter d'Alonso en les seves aparicions televisives i en les seves declaracions, sovint en to prepotent. Un segon cafè per distreure l'onada de fred que ens visitava del nord i cap a casa que l'endemà tocava més turisme i una gran nit ens esperava.

A la fontana di Trevi tirant una moneda cercant la bona sort

A la Piazza Spagna amb l'Albert i el Polin

Aixi doncs, dilluns al mati vam fer la visita obligada a l'interior del Colisseo, doncs des de l'impressio retinguda del primer dia el sergio no podia evitar el desig de veure que amagava el seu interior. Jo que també guardava tal ocasio per la primera visita, vaig aprofitar per entrar-hi amb ell i gaudir en forma de present passiu, tot el que havia succeit entre les parets d'aquella immensitat. Tardes de gladiadors eufòrics, moltes victimes celebrades, animals salvatgs i una saga de Cèsars ambiciosos de triomfar van viatjar per les nostres ments durant un parell d'hores ben bones. Moltes fotografies, algun que altre somriure i molta història van protagonitzar un mati de dilluns especial.

A la tarda un bon berenar abans de la sessio fisica d'entrenament, una dutxa i de nou a la batalla nocturna. Poques festes aqui, pero bones i suficients. Una nit més per recorda a un local vei a campo di fiori. Molts Erasmus espanyols a les nits romanes. I el Sergio va aprofitar per practicar tot l'italià après en els dies anteriors: Sei grande, troppo bella i nombroses expressions més que ara enriqueixen la seva cultura linguistica, Sei grande Sergio!! Aixi es com va acabar la nit d'aquell dilluns...

Amb el Sergio dins del Colisseo

Santander, Barcelona x3, Murcia, València i San Sebastian a la foto.

Dimarts a les 5 una pizza al taglio ràpida a Termini, un cafè encara més ràpid amb l'Anna i despedida d'ambdos. Ara la normalitat torna a imperar la meva vida aqui i tot just avui he començat les classes d'Italià per estrangers.

Seguiré explicant...

Sergio entrenant amb un equip de la serie A Italiana al Tre Fontane

"Sei Grande Sergio"

Stand by me, nobody knows...

Hockey, Pizza i Emocions

Amb aquestes tres paraules puc descriure la meva primera setmana aqui a Roma (Itàlia).

La primera, el hockey, és el motiu principal per el qual estic aqui aquests ultims mesos de l'any. Aquest esport que m'ha vist creixer des de ben petit m'ha donat l'oportunitat de coneixer de primera mà una gran capital europea i descobrir des de l'anonimat mes discret com es viu i es gaudeix en el pais vei en forma de bota. Alguns entrenaments i dos partits oficials ja amb la samarreta blau cel de la Lazio son dos mostres més de la duresa d'aquest esport en la lliga Italiana. Una victoria i un empat, un gol i moltes faltes rebudes és el resum d'aquest inici de temporada a nivell esportiu. Molt bons companys d'equip, grans amics i un petit raco argenti immers a la ciutat azzurra m'envolten, doncs tres companys d'equip i un gran suport aqui son d'allà. Alguns d'ells fa temps que hi resideixen, altres tot just comencen i alguns només hi son de passada.

La pizza em serveix de paraula genèrica per definir el menjar d'aqui. Realment bo i de picaresca temptacio a qualsevol hora, pero tan delicios com "colesterolos", haurem de vigilar amics!
I es que es quasi impossible despedir el sol diurn sense haver tastat almenys alguna de les multiples varietats de massa divina que habiten en els innumerables locals de "pizza al taglio" que innunden els carrers romans. No oblidem la pasta i les seves varians culinaries que enriqueixen tal profunda temptacio d'omplir l'estomac de tot allo que atrau la mirada de qualsevol.

Emocions no és més que un sentiment que correr per la meva sang des que vaig arribar aqui. A vegades soledat trista pero necessaria, altres vegades curiositat de conèixer tot allo nou que em falta per descobrir. Masses coses en tants pocs dies. Masses sentiments per un sol cor. Mai n'hi ha prou en aixo de descobrir... Platges, escultures, esglésies, partits de hockey lluny del club i de la gent de sempre. Nous amics que substitueixen passatgerament als meus, amistats que perdureran per sempre, probablement no totes, pero de ben segur més d'una. Altres estrangers que es troben en la meva situacio i molts italians amb ànims d'ajudar-te a fer-ho tot més fàcil.

Metros, trens, avions, cotxes, motos i llargues caminades em transporten d'un lloc a un altre incansablament.

Seguiré escrivint tant sovint com em sigui possible des d'aqui, de moment us envio una forta abracada a tots!

El meu telèfon italià de contacte és aquest:

(0039) 3472804571

Ciao ragazzi, tanta fortuna...

(Disculpeu les errades que el poc temps disponible i aquest teclat forani em fan cometre, sumant-li les meves propies)