Petit Homenatge a Josep Gual i Lacomba

El 8 d’abril de l’any que estem veient passar, va fer justament 2 anys que ens vas deixar. Diuen que el temps ajuda a oblidar aquells cops durs que ens atorga la vida. Però el cert és que no hi ha un sol dia que no pensi en tu, en la teva intensa mirada, el teu rostre carregat d’interès que delatava la teva agitada biografia viscuda sota la teva tendresa i humilitat que et caracteritzava. Erets just aquella persona que qualsevol adolescent voldria tenir al seu costat per aprendre d’allò que un bon dia un savi nombrar com l’escola de la vida. Disposaves de resposta per a qualsevol d’aquells interrogants enigmàtics que sempre em ronden pel cap. En breu, celebraré el meu 22è aniversari i tu seràs la gran absència en la celebració familiar, no tinc cap mena de dubte que el teu jove esperit romandrà present entre nosaltres. Tinc el plaer, o més ben dit, l’honor d’ésser el més gran dels néts que has vist créixer, i he tingut la sort de compartir els primers 20 anys de la meva vida al teu costat, admirant cada dia la teva persona i la teva manera d’entendre la vida.

Fill de Joaquim i Corona, germà petit de Joan. L’any 1954 vas conèixer a una encantadora joveneta d’ulls clars, la vas treure a ballar a una festa particular a casa d’en Rafalet, te’n recordes? M’imagino que et seria impossible oblidar l’inici d’aquesta relació que et va convertir durant tota una llarga vida en espòs exemplar de Rosa Beltran i Novelles. Doncs van ser suficients dos anys per confirmar el vostre amor etern i prometre-us matrimoni. L’any 1956, just un bienni més tard, dúieu a terme la cerimònia nupcial a les Esglésies de Sant Pere de la ciutat d’Egara, l’actual Terrassa.

I just en aquest moment, veu emprendre una cursa a contrarellotge per formar una gran família. El primer dels vostres set fills naixia just complert un any de matrimoni, El Josep. Tan intensa va ser l’alegria que les ganes de reconstruir-la us van conduir al segon naixement fruit del vostre amor, donàveu vida a Xavi. I així veu anar fent fins a formar una descendència de set fills; els següents (en ordre cronològic) serien el Jordi, el David, l’Anna, El Iago i la Belén. Tot ells força diferents els uns als altres però amb una cosa en comú, la més important ja que els feia especials, la teva sang.

Sempre has vetllat pel bé dels teus, inclús imposant-te a la teva pròpia salut, doncs era tan gran el teu cor que no et permetia viure en Pau si un de nosaltres passava per moments difícils. Sempre amb un somriure als llavis feies “tonteries” per nosaltres, els teus néts. Així era com nombràvem els teus actes amb la clara intenció de fer-nos fondre entre rialles i bons moments plegats.

Patriarca exemplar, el millor director d’orquestra per a la gran família que vas formar, sabies destapar en tot moment el millor de nosaltres, converties els nostres plors en somriures i els moments tristos es transformaven en tardes de màgia al teu costat.

Una vida intensa, carregada de bons actes i sempre envoltat de grans amistats, que com jo, t’admiraven i ara et trobem a faltar al nostre costat, almenys físicament. I dic això, perquè ets d’aquelles persones que sempre romandran en la ment dels que hem tingut el plaer de conèixer-te en vida, sempre ens quedarà el record d’aquella gran persona que un cert dia, la vida ens va brinda l’oportunitat de sentir-te nostre.

Erets una persona intel·ligent i molt calculadora, amb una gran trajectòria professional que va arribar al cim quan et nombraren vice-president de la Caixa de Terrassa. Vas convertir el teu privilegiat lloc de treball en una mena de fàbrica d’amistats, doncs tots coneixem la difícil tasca de compaginar la direcció d’una empresa amb les relacions personals i humanes amb la resta de treballadors, i tu vas trobar la fórmula per fer d’aquest possible entrebanc, una bona oportunitat de fer grans amics, tasca realment complicada i digne d’un gran mestre, però sobretot d’una gran persona.

Sempre tenies un bon consell, encara recordo quan començava a fer les meves primeres sortides nocturnes amb els amics que em deies:

- Albert, jo quan era jove sempre anava a la barra i demanava un got de llet, era molt divertit veure la cara del cambrer/a i els ulls que se li posaven.
- I no t’avorries? Et deia jo
- I ara! Encara és més divertit veure a la gent del local perden el nord sota els efectes de l’alcohol des de la serenitat més profunda.

T’he de confessar, que no he seguit massa al peu de la lletra aquest savi consell, però encara recordo com reia mentre m’ho explicaves, conscient de la raó que desprenien aquestes paraules.

En nom meu i de tota la teva família, el més sincer salut allí on estiguis, estem del tot segurs que ens tornarem a veure al final del camí, però abans, viurem dignement tal hi com tu ens has ensenyat...