La vida no s’acaba demà però viure-la com si fos així la fa més intensa, més dura i més agraïda, més fàcil i més complicada, més desordenada i més atractiva. En definitiva, més imprevisible i més màgica...
No hi ha res més valuós que tenir somnis i lluitar per ells. El camí no és gens fàcil i ningú regala res, el temps passa i cada segon es transforma en or, però la certesa de saber que el futur depèn d’un mateix gratifica i anima. Tan debò pogués viure sense dormir, tan debò els dies tinguessin vint-i-cinc hores i les nits vint-i-cinc més, tindria menys temps per somniar amb els ulls closos i tota la vida per viure’ls despert. El Dalai Lama em va dir que inclús les persones que creuen en el futur predestinat alcen la mirada abans de creuar el carrer, m’enforteix saber que la costura de la meva història la teixeixo jo mateix. Aquest joc és finit però les regles són clares, es tracta de rebutjar i escollir i els més valents i decidits sumen més punts que els covards i conformistes que decideixen quedar-se enrere perquè creuen que d’aquesta manera les coses són més fàcils, o no tan complicades.
Se n’aprèn molt llegint i escoltant a les persones més grans i experimentades però és de vital importància no oblidar mai que el qui ens parla ha après tot el què sap mentre jugava. Els em d’escoltar sense oblidar que els nostres dies són tan importants com els seus i ens instrueixen igual que les seves paraules però de diferent manera, la resposta rau en cercar l’equilibri entre el què sentim i el que vivim, el què volem i el que deixem perdre pel camí, només així aconseguirem trobar-nos a nosaltres mateixos i aprendrem a viure com volem i no com ens diuen.
Saber fer front a les adversitats per posar-les al cistell de l’experiència ajuda a que el demà sigui més segur, però igual d’intens. Gaudir de les coses bones que ens brinda la vida i emmagatzemar-les al nostre interior ens fa més feliços però fa que els temps de crueltat siguin més desagradable.
L’amor ens fa patir però li dona sentit a la vida i ens marca el camí quan estem perduts...
Paraules dictades pel cor i escrites per tu, que ets qui m’inspira...
A.G.
.........ole!!
ResponEliminaS
No soc l'única que escriu bé! Així que per molts llocs que visitis i experiències que visquis, mai deixis d'escriure! Sempre llegeixo els teus textos i els que parlen d'aquelles terres vermelloses que jo tant estimo, m'agraden molt.
ResponEliminaEspero que per Itàlia et vagi tot molt bé i segueix escrivint! Pensa que sempre hi haurà algú que et llegeixi!
Un petó