Des del més amunt d'una Duna

Des d’aquí dalt es pot sentir l’esplendor absoluta, es respira aire de llibertat. Es fàcil oblidar que el temps córrer aquí en el desert, enmig d’una infinita catifa d’or i amb la única preocupació de pensar que aquest terme no existeix en el gran paradís Africà. Miro al més enllà, a l’horitzó, la posta de sol més preciosa i fascinant que la meva memòria recorda. Aquest cop la música i les innumerables inquietuds per conèixer món em brinden l’oportunitat d’estar immers al desert d’Essakane, situat prop de Tomboctou, a Mali.

La música, quin motiu més encertat per unir les diferents cultures africanes en un acte de convivència festiva, ple de persones amb ganes d’escoltar i mostrar aquells ritmes que un dia van contagiar al món sencer.

Les cordes, la percussió i les lletres carregades de sentiment son les protagonistes d’aquest esdeveniment que uneix al poble Africà, especialment de cultura Amazigh i que rep amb els braços oberts a tot aquell curiós que senti la necessitat d’obrir-se al món, de conèixer i ser testimoni presencial de tota la màgia que ofereix aquest continent.

...Segueixo aquí dalt, sento que puc observar-ho tot, s’està ponent el sol i el cel adopta un color indescriptible que fa aquesta ocasió encara més màgica i especial. El silenci és el protagonista en aquests moments d’absoluta pau interior. El “rum rum” dels cotxes queda substituït per l’elegant i silenciosa cavalcada dels camells, enlloc de grans edificis hi han “Haimes” preparades amb una gran cura i enginy. És tan absolut el silenci i la calma que impera aquest instant que gairebé puc sentir el batec del meu cor. Quina raó tenia aquell Tuareg que un dia em va dir “Vosotros tenéis los relojes, pero nosotros tenemos el tiempo”, paraules textuals d’aquell gran savi. Deixeu-me qualificar aquesta oració de “frase cèlebre”, tota una veritat universal.

Mentre nosaltres, podríem dir els occidentals, som esclaus del temps, dominats per uns horaris a complir i una agenda presumiblement apretada, ells, els fills del desert, saben com viure i disfrutar cada moment de la vida, sense tantes preocupacions per acabar les coses a temps, simplement seguint el transcurs que la naturalesa atorga i valorant molt més tots aquells bons moments que sovint nosaltres oblidem que existeixen. M’acaba de venir a la memòria, aquella nit en un humil poble perdut a Burkina Faso, molt tard, tothom dormia, menys jo i el meu amic Abdul Assís (fill del cap de la tribu) que vam romandre gairebé tota la nit desperts, estirats a la fina sorra, observant el cel estrellat i gaudint de la seva màgia, intentant comunicar-nos amb la dificultat que suposava l’ignorància d’ambdós de les nostres respectives llengües, a vegades el silenci era millor, reafirmant allò que diu que a vegades un silenci, val més que mil paraules, totalment aplicable a un gest o una mirada, per exemple. Sens dubte, un episodi més de la meva vida que mai oblidaré. Un gran moment per recordar sempre.

I dit això, continuo... Molts cops, deixem de fer coses sota l’excusa que estem molt atrafegats, i d’aquesta manera deixem perdre grans oportunitats de compartir paraules i emocions amb un amic, o tan sols un modest dinar a casa dels avis, sense valorar la felicitat que això els hi suposa. És trist, però malauradament tots em pecat en aquest sentit, que tiri la primera pedra qui reconegui tot el contrari.

Després ve el segon pas. Obrim els ulls, o almenys això pensem, i duem a terme una reflexió personal, plena de nous propòsits i objectius a curt termini. La setmana que ve aniré al cine amb (...) que fa un mes que ho diem, aquest cap de setmana pujaré a la casa de l’alt Empordà per veure aquelles amistats de l’estiu, bla bla bla...I efectivament, aquells primers propòsits o fites marcades les acostumem a dur a terme i complir-les, oh! que bé, sembla que així ens sentim més realitzats, però el temps córrer i la nostra naturalesa i el ritme que en l’actualitat ens estableix ens torna a recordar que no tenim temps per gaudir, que ens hem pensat! I tornem a lo de sempre; rutina, treball i molts possibles bons moments oblidats. Què volem, potser ha de ser així, que hi farem!

Curiosament aquest escrit estava única i exclusivament destinat a descriure les meves sensacions en un moment puntual com el títol recorda: Des del més amunt d’una Duna. Però la inspiració del moment i el transcurs de l’escrit m’han conduït a realitzar aquesta mena de reflexió que suposo, d’una manera o altra feia ja molt temps que tenia interioritzada. Disculpin les molèsties per tot aquest “rotllo”, no era la meva intenció inicial.

Vull dedicar aquest escrit al meu estimat avi, una figura imprescindible en la meva vida, que en pau descansi.