Aquells perfectes dies d'estiu...

GARRIGUELLA: Sempre en el meu cor

Tanco els ulls! Comença un viatge trepidant per la meva memòria... Em trobo als baixos del Carrer Nicolau Talló 138 al barri de Can Aurell de Terrassa. Hi ha presses i nervis a casa per pujar les maletes a l’auto del pare. Jo com sempre, fent enfadar a la meva germaneta petita, que bé que m’ho passo! Ja és tot dins i apunt per començar el trajecte direcció a l’Empordà; la casa de Garriguella ens espera amb la seva fredor característica al arribar i aquella olor rústica tan peculiar. El recorregut queda amenitzat gràcies al cassette de Lluís Llach i les converses familiars que ens mantenen entretinguts. Arribem per fi al número 11 del carrer Santa Eulàlia. La buguenvíl·lia llueix un lila intens, mai l’havia vist tan maca, es respira aire primaveral en aquest petit poble de muntanya. Lluny de la pol·lució de la gran ciutat es contempla un cel esplèndid i el sol brilla amb una gran intensitat. El meu pare obre la porta verda del jardí i jo i la meva germana esdevenim bojos per córrer amunt i avall entre els arbres i les plantes de la gran catifa verda que complementa la casa. El meu pare i la meva mare descarreguen les maletes del cotxe, ell ens reclama suport però jo estic massa entretingut empipant a la meva germana com per prendre-li massa atenció. Desitjo que obrin el garatge per treure la pols de la meva bicicleta i anar a veure els meus amics del poble. La meva mare, com no podria ser d’altra manera, es disposa a deixar la casa apunt mentre el meu pare s’amoïna per la feinada que té per arreglar el jardí. La meva germana, en canvi, passarà la tarda cosint un coixí preciós esperant la visita de les seves amiguetes.

Encara no he tingut temps d’assumir l’arribada al poble i ja tinc els meus amics a la porta, amb les seves bicis encara brutes de l’aventura anterior.

- Albeeeeeeert, Albeeeeert!
- Albert et demanen els teus amics. Em crida la meva mare des del balcó
- Ja hi vaig. Contesto jo.

Obro la porta del jardí i em trobo l’Enric, en Gifre, l’Albert, en Xavi i en Johnny que em criden per anar a muntar la cabanya de l’arbre. Quasi sense dir res a la família poso el cul al seient de la bici i ens dirigim cap a l’enorme propietat rural d’en Gifre (fill de família pagesa i agricultora de Can Trobat). Com sempre el primer d’arribar als llocs és l’Enric, de físic robust i mentalitat embogida. Em quedo sorprès de l’estat actual de la caseta de l’arbre. Ha passat un llarg hivern i els canvis són més que notables; parets de fusta massissa, sostre d’uralita a prova de temporals, matalassos al sòl de la “barraca” i fins i tot una modesta instal·lació lumínica per acompanyar les nits d’estiu que ens esperen. És tard i vol ploure, aniré cap a casa a buscar una mica d’embotit i unes llaunes de sardines em escabetx per acompanyar el pa remollit del dia del dia anterior. Arribo a la cuina i intento agafar el màxim de queviures entre explicacions i savis consells dels meus pares. És ben cert que no hi ha res més fort com l’amor d’una mare. Ho poso tot dins d’una bossa de plàstic i per evitar més temps perdut pujo a la bici tot cridant “Em quedaré a dormir a la cabanya de l’arbre, vindré demà a dinar cap a les dues del migdia” i ja sento el meu pare exigint una explicació mentre m’endinso a corre cuita cap als estrets carrers del poble. Pujo a la cabanya, i ja i són tots preparant el suculent tiberi vespertí, només falta en johnny, que deu estar preparant el plat fort de la nit; aquella gustosa carn de senglar caçada el dia anterior.

Per fi arriba i ja tenim els preparatius llestos, només falta la gustosa carn d’en Johnny per començar a endrapar com si es tractés de l’últim gran sopar. Entre comentaris grossers i riures desmesurats anem consumint cada una de les delícies comestibles que enriqueixen el taulell. No és la situació més còmode ni el menjar més selecte, però sens dubte, un clar exemple de com romandre en harmonia i assolir la màxima plenitud en condicions més o menys precàries. Qui diu que fa falta un gran menjador de disseny per establir un clima idòni i benestant? Qualsevol altre context, per més “chic” que fós, no igualaria aquest moment, ni el faria més agradable, n’estic convençut.

Aviat toquen les 12 i la taula carregada de comestibles i queviures comença a veure’s despullada, hem begut algunes cerveses en el sopar i això, juntament amb el festival d’hormones dispersades pels nostres adolescents cossos provoca un ànim exagerat d’eufòria i unes ganes immenses d’embogir junts, de passar una gran nit més de primavera plegats. Dosis d’alcohol, paraules sense prèvia meditació racional, els primers cigarrets de la nostra joventut (aquells marejos que provoquen una estúpida satisfacció personal i un absurd sentiment de maduresa sense sentit), crits i empentes d’alegria, d’eufòria...eufòria adolescent, crits de llibertat!

Entre nervis desenfrenats i paraules d’excitació, baixem de la barraca de l’arbre gairebé d’un salt, recorrem els carrers foscors de l’entrada del poble direcció al “xiringuito” del càmping. Tots sabem que ens hi trobarem allà, però sempre hi ha aquell interrogant dins nostre que ens amaga si aquella nit serà diferent a les altres, si aquella nit serà la nostra nit!

Arribem a l’esplanada del càmping on hi trobem els amics i coneguts de sempre; els grans del poble, els de Vilamaniscle, el grup de “pixa-pins” (jo no deixo de ser un d’ells, però camuflat entre els autòctons del poble, amagat entre els fills de Garriguella), els i les “Guiris” en plenes vacances a un país estranger amb ganes de molta festa i diversió, probablement un dels motius principals del nostre dubte emocional per fer de cada nit, la nostra nit. I com oblidar d’esmentar el nostre mentor en les primeres nocturnitats, en John. El nostre camarada Cubà, d’aspecte robust i amb més gràcia i saber fer que tots els presents en aquell “xiringuito” de poble. Savi conseller en temes de sexe oposat i un bon company a qui acudir en cas de necessitat, sens dubte, la nostra veu de l’experiència i a la vegada de la consciència en aquells moments.

Bevem plegats una gerra de cervesa fresqueta (no és la primera de la nit malauradament), de mentre, l’Enric i jo reptem a qualsevol rival a una partida de futbolin, no som res de l’altre món, però ens en sortim prou bé per vèncer als “guiris” torrats i als “pixa-pins” finets. Sense donar-nos compte es fan les dos de la matinada i a les tres ens fan fora, tornem a cercar als nostres per comentar el panorama i especular sobre les nostres possibilitats, sovint fictícies. Desafortunadament, sempre ens acostumem a fixar amb les mateixes noietes rosses d’ulls blaus, i discutim sobre les seves nacionalitats; Alemanya, holandesa, anglesa...Encara som massa ignorants per encertar amb fermesa els seus països de procedència però aquests concursos improvisats ens mantenen distrets. En Gifre, s’encén una barreta de nicotina darrera l’altra, en Xavi, el més tranquil, roman estirat a la freda rajola de pedra del voltant i els germans illa i jo, possiblement els més “cul inquiet” de tots, no desistim en la recerca incansable de la noieta perfecta.

Semblem dos enamorats d’aquella rosseta de pell blanca i galtes rosadetes, possiblement ens supera en edat i ella mai es fixaria en dos noiets tan simples com nosaltres, però ens manté vius l’esperança d’imaginar-la entre els nostres braços aquella temperada nit primaveral.

De sobte, em piquen l’esquena, em giro i veig en John: - Son las tres hermano, es hora de ir a la cama.
Ens mirem entre nosaltres sense adonar-nos de la cara d’esgotament que lluïm, i sense haver-hi la necessitat de intercanviar cap paraula ens aixequem silenciosament i donem la nit per bona. Cap de nosaltres ha assolit l’ambiciós objectiu que màgicament rondava per les nostres vulnerables ments però ens en tornem més o menys satisfets cap als nostres dominis amb la seguretat d’haver passat una gran nit més junts, sense res a destacar per sobre de la resta però amb moltes coses a explicar i a conservar en la nostra memòria...

Han passat molts anys d’aquestes nits i cadascú de nosaltres ha escollit el seu camí vital, l’últim que sé d’ells, és que en Gifre continua el llegat familiar i mica en mica va assolint més responsabilitats en les grans extensions agrícoles dels seus avantpassats. L’albert també sembla que finalment ha escollit el ram agrícola i probablement ambdós esdevindran honorables pagesos. L’Enric, ha acabat els seus estudis de mecànica i ha començat a treballar en un taller de camions, els seus dots en la matèria i la seva destresa fan que la vida professional li somrigui, de ben segur que acabarà muntant el seu propi taller. En Xavi, el més destraler de tots, exerceix actualment de carnisser del poble i sembla que li vagi realment bé, i el més important, li agrada molt. D’en Johnny i els altres fa uns anys que els hi vaig perdre la pista, espero que els hi vagi tan bé com als altres, n’estic convençut de que és així. Paral·lelament, a un centenar i escaig de kilòmetres d’ells, intento finalitzar els meus estudis universitaris i obrir-me pas al món laboral, una tasca realment difícil avui en dia i més veient com flueixen les coses. Per sort, soc tossut, alguna cosa o altra trobaré, i sinó, sempre tindré les portes obertes per a treballar els extensos camps de ceps d’en Gifre i companyia.

Aquells nens entremaliats s’han fet grans i ara els hi toca afrontar la realitat des de la maduresa i lluitar, sense pauses, per assolir tots aquells somnis que en l’adolescència compartien. Pas a pas, sense preses, però amb ambició i humilitat.

“El futur és d’aquells que creuen en la bellesa dels seus somnis”