Caminant per la vida

Han passat molts anys des que ens varem conèixer per primer cop. Amb alguns ja fèiem les primeres malifetes amb la bata ratllada de l’escola quan ni tan sols aixecàvem un pam de terra. Amb l’altra gran majoria ens hem anat trobant pel camí, i és precisament aquest camí, el nostre conductor vital, el que ens brinda l’oportunitat de trobar-nos per primer cop. A l’escola, a la festa d’un amic del nostre amic, compartint hores de batalla esportiva en els camps de hockey, etc.

Però el cert és que només nosaltres tenim el poder de decidir qui volem que entri i surti a la nostra vida. És difícil guanyar un amic amb el qual hi trobis una ànima bessona en la seva figura, també és difícil cercar aquells amics que sempre estiguin disposats a escoltar-nos, aquells els quals volem explicar-los-ho tot; els nostres somnis, les nostres penes, els amors, els èxits, els fracassos...tot!

El camí és llarg i segueix el seu inesgotable transcurs sense pauses i per a tothom. Això suposa notables canvis sobre nosaltres, molts punts d’inflexió en les nostres vides, i és en aquests moments, en aquests canvis, quan realment em de fer una reflexió personal sobre nosaltres mateixos en primer lloc, sobre qui som i perquè estem on estem. I seguidament, mirar al nostre voltant i observar tot el que tenim. Estarem tots d’acord en que la família és en absoluta seguretat la peça més important del nostre trencaclosques particular, es tracta, del pilar necessari per viure amb la màxima plenitud.
Però si seguim fent un tomb pel nostre interior i el que ens envolta, que ens queda? Penso i dono voltes i més voltes, i el següent que m’apareix a la ment gairebé en el mateix esglaó d’importància que la família són els amics.

I continuo fent referència al llarg camí de la vida, en el qual per molt que vulguem parar el seu transcurs, aquest es manté ferm i decidit a avançar amb un rumb fix, sense cedir-nos ni un segon de treva per a descansar. Ens fa créixer cada vegada més per disgust d’uns i alegria d’altres, ens juga males passades i altres una mica millors, ens obliga a acomiadar-nos d’éssers estimats, sovint sense previ avís...I entre moltes altre coses, intenta despitar-nos en la difícil, però a la vegada agradable tasca de mantenir les nostres amistats.

És cert, que ens fem grans i que ja no som aquells joves rebels sense causa que l’únic que ens importava era passar el màxim de temps junts, anteposant-nos a qualsevol obstacle per anar a compartir noves experiències plegats. Ara les coses han fet un gir important, i la present realitat és força diferent a la nostra realitat que vivíem 10 anys enrere. Estudis, feina, parelles sentimentals, més obligacions per afrontar...Tot això, unit a canvis de mentalitat obligats per seguir creixent i anar enfocant les nostres vides segons les nostres inquietuds, les nostres ambicions, fa que en molts casos oblidem una part molt important de nosaltres, gairebé m’atreviria a dir, que es tracta de la més important: la recerca de nosaltres mateixos i el plaer de conservar les nostres amistats vertaderes.

Torno a submergir-me per la meva memòria, i recorro cada instant que he passat junt amb vosaltres, els meus amics. Hem viscut tantes coses plegats que se’m fa impossible destacar-ne una per sobre de totes. Hem superat molts obstacles junts i ens hem ajudat a superar moments difícils quan algú de nosaltres ho ha necessitat. Hem rigut i hem plorat junts. Hem compartit infinites experiències inoblidables i que només cadascú de nosaltres coneix amb fermesa...I després de tot això i moltes altres coses que es queden a l’aire se’m planteja una pregunta: Amb qui o amb què he viscut més coses que amb els meus amics?

Segueixo observant ara ja més despert el meu entorn, i intento fer un repàs visual de cadascun dels meus amics, només ells tan bé com jo saben qui son i això és el que els converteix en veritables amics. Són tan diferents cadascun d’ells, segurament no tindrien res a veure sinó els hagués unit una vida en comú.
Tots tenen els seus defectes i les seves virtuts, cadascun d’ells persegueix un somni distint i aparentment llueixen modes totalment contradictòries. Però no hi veig el problema, de fet, possiblement no el vegi perquè no n’hi ha cap de problema, són els meus amics, i són així, tal qual els dicta la seva consciència i això els fa especials. No deixaré mai que el camí em distregui, lluitaré contra cada intent per separar-me dels meus amics, perquè si perdés això, perdria la meva identitat.


“Un amigo es uno que lo sabe todo de ti y a pesar de ello te quiere.”

“Un hermano puede no ser un amigo, pero un amigo será siempre un hermano.”